#8MJoFaigVaga per guanyar drets

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, hi insistim: la lluita feminista no és una lluita només de dones, és una lluita per la igualtat, per la llibertat, per la justícia social. És una més de les lluites compartides de la societat republicana que volem, per la qual treballem, des d’Esquerra i des de múltiples àmbits d’activisme polític i social.

A la política catalana, les dades evidencien que som lluny d’aquesta igualtat. Segons l’Institut Català de les Dones, a Catalunya hi ha 174 alcaldesses que representen el 18,4% al capdavant dels consistoris; som 3.194 regidores electes, el 35,2%; i el 21D vam sortir escollides 58 diputades, el 42,9% del Parlament. Cal situar i visibilitzar dones en llocs de poder, hem de crear models femenins i  hem de fer evident que és possible. Entre moltes altres mesures, empoderant, fent llistes cremallera, proposant i nomenant dones a càrrecs, i establint paritat a tots els departaments del Govern de la Generalitat, per exemple. A més, sumant-nos a les mobilitzacions de lluita per la igualtat de drets de tota la ciutadania, avui i cada dia. Perquè a les dones, en política i en qualsevol altre àmbit, se’ns tingui sempre en compte i se’ns jutgi per la feina feta, i no pel nostre cabell, la nostra roba o la nostra parella. Sense intimidacions ni agressions. 

Angela Davis –activista política i social- diu que feminisme és la idea radical que les dones som persones. I això és el que visibilitzarem fent la vaga feminista d’aquest 8 de març: que les dones no som ciutadanes de segona, que les dones volem tenir els mateixos drets que els homes: tots. De raons, ens en sobren. Les diputades del grup Republicà al Parlament en vam assenyalar algunes. La bretxa salarial és una evidència, i hem de trencar els sostres de vidre i eliminar els terres enganxosos, perquè cobrem un 23,9% menys de mitjana respecte els homes, el 75% dels contractes a temps parcial són per dones i menys del 20% de dones formen part dels consells d’administració de les grans empreses. I ni l’embaràs ni la maternitat han de limitar la nostra carrera professional. Per això, cal conciliació i corresponsabilitat. També volem acabar amb la feminització de la pobresa (una de cada dues catalanes té rendes per sota del llindar individual de la pobresa) i amb qualsevol tipus de discriminació i d’assetjament, perquè la violència masclista és només la punta de l’iceberg de totes les violències que patim. No morim, ens maten.  La igualtat s’ha de treballar sempre i contínuament, i hem de fer que les noves generacions creixin empoderades, aturant la involució en determinades conductes de manera que les adolescents es beneficiïn de tot allò que van conquerir amb les lluites que ens han precedit i créixer al marge dels rols de gènere establerts.